Avisos
Actualment sense incidencies

miércoles, 12 de octubre de 2011

Pregó 2011


2011 VICENT LLORET LÓPEZ 

Excm. Senyor Alcalde, Regidora de Festes, Coorporació Municipal, President i Junta Electa de l ́Asoc. de Moros i Cristians Sant Blai, Cárrecs Festers, Alteans, Festers, comencen les Festes Patronals del nostre Poble.

Permitiu-me que faça un crit de lloança a la germanor. A una lluïta d ́alegria, rises i a la vegada serietat.

En aquestos anys que portem de crisis, és el moment en que el Fester trau tot el que té amagat dins del cor per a poder engrandir les Festes.

És el moment en que la Festa es fa gran, on els problemes, tristesses i mals de caps de la vida diaria és fan fum per gaudir.

És el moment en que ens unim per portar endavant el millor que pot oferir a tots els que conviuen amb nosaltres i als que ́ns visiten: la nostra tradició, la nostra Festa.

Al nové mes de l ́any, com si fora un part d ́alegria, Altea es converteix en una gran casa habitada per centenars de xilaves de colors, de música, de l ́aroma de la pólvora, Entrades majestuosses, de llibertat, Creències, amics ...

S ́obrin les nostres portes a una unió esplèndida de carácters dispars, de melodíes que emborronen des de ́l mateix fester fins al que espera en l ́Avinguda el pas de les Filaes.

Els nostres balcons mirant a la mar mediterrània, que ens porta olors avantpassats plens d ́aventures, vaixells, lluïtes, de sal... i les ones trencant damunt de les pedres de la nostra platja, són una fantástica composició plena d ́armonia, on des de ́l més incrédul fins al més sibarita, en plaers, i ment torbada en mil quefers sense ordre, gaudeix del cant de sirenes que varen embelessar al mateix Ulises.

La Festa no és sola de nosaltres, de ningú en concret, no té amo, és del poble; d ́ Altea; i m ́agarre a una de les frases de la escenificació de l ́Arribada del Crist que ben bé reflectix el bon pensament i realitat de la nostra Vila: “porte en la barca a qui alteà vol ser i d ́una forma increíble, patent ho ha fet saber”.

És humà plorar per el que s ́ha perdut, per lo que no tornarà. Riure ́s d ́u mateix abans que dels demes. És raonable i per tant, humà, pensar en un futur, no viure al dia, pensar en el demà, és imprescindible ficar bons fonaments perque tot perdure... és important el recolçament, fer-se escoltar, fer-se valdre, fer-se millor, i aixina, tots sent uno, lluitar per fer grans les nostres Festes.

Quan u s ́envolta de bons amics, dels que de veritat ho són; d ́una bona familia, de gent que ho dona tot, igual que el que esperen de tú, sense importar el que vullga pensar ningú, de xerrameques i males intencions; sense esperar res a canvi, sabent el que fa i per qué; aixina tot funciona, tot va endavant, i sense patir tot ix.

La Festa és aixó, un bon grapat d ́amics, una gran familia, un grup de gent que deu donar el màxim per a traurer la festa al carrer, que deu fer perque dins de cada casa, no es perga aquesta tradició; Jove, però tradició.

 De lluitar perque no desaparéixca, deixant de costat els interesos particulars, perque al cap i a la fi, l ́home no viu sols de la faena diaria, sino que també necessita uns dies per envoltar-se d ́amics, de música festera, d ́engalanar al poble amb la seva presència, de ser part viva d ́ell, de ser veu que crida potent la seva estima per el que celebrem.

Deixar de costat rencors i lluites per ser més que ningú, l ́orgull i les envejes que de sempre porten al malentés, i possar entre tots i cadascú un granet d ́arena per portar any rere any el fi que supossa el mes de setembre ple d ́actes i de records.

Hi ha una frase típica que sempre sona: “Qui vullga festa que se la pague... “ doncs sí, clar está, qui no s ́arrasca la butxaca, ni festa, ni trons, ni vida. Tot té un preu.

La Festa costa diners, a ningú se li obliga a tindre que col.laborar per sufragar les despesses dels altres, peró, aixó té que servir per a que ́ls mateixos festers facen tot el posible per a recolçar actes i tota mena de coses que es fan per a preparar-les... més que res, perque tenim que donar-nos conter que enguany li toca a uno, peró quan li toque a l ́altre també voldrem que vinguen a ajudar-nos.

 Els festers, deuen ser festers tot l ́any. Un any de preparació, de parlar; inclús, més d ́una vegada discutir; i tot per un fi comú, deixant de costat colors, creències i desitjos personals. Al fi i a la cap, no som més que carn i ossos.

La Festa és un bé comú, un bé per el cual cal lluitar, de possar bones intenciones i no perque ningú va a traurer res important, ni titols, ni anomenament el que es fa perque uno vol, perque li apeteix, perque estima al seu poble i la seva Festa, fa que poc a poc, tothom es done comter del que té al seu voltant, de que no és unicament cuatre dies, sino que l ́alegria i laesperança de traurer al carrer lo millor no ho fem per nosaltres, sino per el poble.

Sempre tendim a lloar les coses de lluny, els actes dels demés, peró, per a tindre 30 anys la veritat que tampoc estem gens mal. Tenim una avinguda enveja d ́altres festers, una plaça de l ́Esglèsia on es fan les ambaixades que més d ́un pagaria per tindre, Ambaixades que cada any van esforçant-se més els protagonistas perque ixquen bé, per deixar-se la pell en assajos, sense ser “ambaixadors de professió” com en altres llocs; deleitar al públic, a la familia, als que t ́estimen i a la teva filà amb bones interpretacions, actes que van prenent importància i que poc a poc el fester va donant-li la que té; i... perquè, tenint tot açó i més, no fem tot el que està en les nostres mans per a que la gents que ́ns visita i el mateix poble ixca al carrer com abans, a omplir i vorer els passacarrers, mascletaes, etc...?

La resposta és clara i senzilla.... Mentres uno no crega en el que fa, mentres uno no es faça valdre com cal, mentres el fester no faça seva la festa amb tot lo que ella comporta, ningú, ho farà.

Sí que tenim una cosa que podriem exportar i que en pocs llocs he vist. Encara que done la sensació que no exisiteix eixa unió festera, podem sentirnos orgullosos, que quan a un càrrec o filà li heu fet falta, ahí heu estat tots els festers arropant-lo.

La experiència d ́aquell dissabte de pluja del 2007, el nostre regnat, en que vareu eixir tots els festers a parar l ́Avinguda per a fer aquella “Entrada Ilegal”; a l ́any dels Berebers que no vareu deixar assoles als càrrecs, quan es torna de la mascletà o ixen els passacarrers; demostra que estimeu la Festa, als que les representen i que sou tots un sol cos.

Mirant el porcentaje d ́habitants i festers, comparat amb altres poblacions, tal volta pensem que poc ens agrada la festa. No és així. La nostra festa és jove, cal anar engrandint-la, obrint-la per a que qui vullga entrar tinga la possibilitat de gaudir-la; i no será la excusa d ́on m ́apunte, perque aixó sí que ho tenim... varietat de filaes; encara que també i tampoc cap tot en tot arreu, sempre s ́ha dit que una poma picada, el cabás sencer deus tirar; i això sí, de vegades, moltíssimes vegades, val la pena ser pocs i ben acollits, que a ser-ne una caterna que ni un mateix mirant-se a l ́espill pot suportar el mal ambient. No vull dir amb això que es tinga que descriminar, però per damunt de tot si la Festa, amb tota la seva despessa supossa que per a que uno mane i diposse per damunt la resta, més val que eixa poma es traga prompte del cabàs, perquè si no, tot se ́n va a fer la mar.

Conforme passa el temps, la història va omplint fulles en blanc, i en aquest llibre, igual totes les filaes que han passat per l ́Associació sempre tenen algo que celebrar. La meva fa vint anys en la Festa.

En la vida, i sempre que hi ha més d ́u, hi ha baralla segura, però quan u vol, dos no es barallen; la qüestió és anar cap endavant, lluïtant per el que estimes i encara que passen els anys i vages fent ́he major, gaudir d ́alló que un dia vas ajudar a crear i recolçar-ho fins a l ́últim alé.

Quan tot comença uno es troba amb algo nou, no té prou mans per abastir-ho tot, es queda per el camí, renuncia ràpidament a viurer, es cansa, es creu major per a certes coses.
La gent que va començar fa 30 anys va possar la llavor per a fer la Festa, els que estem actualment anem alimentan-la i donant alé per a que els futurs festers la respeten, la estimen i la facen gran.

Les festes també són moments de records, d ́aquells que ́ns han deixat, de essers volguts que sempre tenim en la nostra memòria i que ́n dates especials i moments importants també participen amb nosaltres de la nostra alegria. Peró també és el moment de conviure, de agraïr a tots els que t ́envolten que ́t recolzen, de donar un fort abraç, la má, el millor que té u mateix perque el que està al teu costat es senca bé, que sàpiga que sempre estaras al seu costat; i que t ́importa.

Em considere privilegiat en moltes coses: de ser d ́Altea, de tindre molts i bons amics; uns pares excelents, bon germans, i dos nebodes que son lo més vull del món.
Em considere privilegiat a l ́hora de poder decidir què faig, perque vull; de participar plenament de les Festes del nostre poble, d ́Associacions; i de tots aquells, que gràcies a Deu, són molts; em demanen ajuda.

I em considere privilegiat d ́haver pogut passar per tots el moments durs I alegres que ́t dona la vida, d ́estar viu per a poder recordar a la que ja no tinc al meu costat, a l ́àngel de ulls blaus; de mantint-la en la memòria; i de madurar per a donar-me conter que no et fa mal qui vol si tu nos; inclús de poder dir que gràcies a Déu, m ́ha donat prou hores en la vida per a perdre ́ls per el meu poble, per els meus amics, per la meva familia, i per tots els que m ́han demanat ajuda, i per a poder estar ací ara, agraïnt a Jordi i la seva Junta Electa la decisió presa en anomenar-me pregoner.

Els que ́m coneixeu sabeu que no exteriorit-ze mai els sentiments, la processó sempre va rossegant-me per dins; igual per aixó ho volque en els guions, una bona teràpia.
No m ́agrada que per algo, em tinga que vorer recompensat en res... no cal. Amb un gràcies, està tot dit.

Lo bo de tot és fer les coses per que uno vol, estar dispost, dins d ́una mida, a entregar-te per un fet comú, aportar idees, faena... lluitar perque tot vaja al seu bon fí... lo bo, és envoltar-te de gent que en un misteri, “impars”, perseguits per Fauno i els demés pecats, pot ser, que en un sopar, aixó sí, sense ca presa, em siguem dotze o fins dos-cents, tot, to pot tratar-se amb “Passió”, encara que siga un “Calvari” costós, aixina que esperant una “arribada”, caminant uns 60 per unes rejoles grogues, arribem a un grau màxim de satisfacció, de coses ben fetes i de gratificació.

Hi ha una frase que causa més satifacció que dolor, més goig que desprèci és: “es que estàs o esteu en tot”... doncs sí... i gràcies a gent que “està en tot”, a eixos que donen part de la seva vida sense rebre res a canvi, moltes coses ixen endavant... es fan i es faran.
Si d ́eixa part que “sempre està en tot” alguna vegada en falta algú per qualsevol cosa, pot estar segur que les coses no aniran igual. Es necessita temps de descans, ho entenc, però tampoc hi ha que dormir-se baix la figuera. Lo bo d ́estar “ficat en tot” com moltíssima gent, és que per molt que xarren, sempre el veus recompensat en bons moments divertits, de compartir patiments i de donar-te conter a quí tens al teu costat, que sempre tens un muscle on recolzar-te i algú que t ́ajude i t ́escolte.

Si alguna vegada heu tingut la sort de pujar a la part més alta del poble, al campanar; es pot admirar la bellea de tot el que ́ns envolta, la mirada sobre una catifa de teules que cauen damunt la mar, un sol que ilumina els carrers que reflejen la llum de l ́astre damunt de les façanes, de macetes als balcons... si alguna vegada heu tingut la sort de caminar per els carrers de la part vella, de sentar-vos en les glorietes, de recorrer a peu l ́encís del nostre poble; dels racons de Bellaguarda, de la Història que conten els Portals, muralles i cases centenàries; és quan uno se n ́adona de perquè atrau, perquè l ́envejen, de perquè aquest poble amb nom de deessa grega cautiva als seus visitants.

El nostre poble obri les portes a setembre per enaltir als nostres patrons, a Sant Blai, el bisbe màrtir; al Stm. Crist del Sagrari, vela del nostre vaixell, que camina a muscles de la gent del poble per les pedres portades de la platja que vesteixen els nostres carrers i a la Mare de Déu del Consol, Senyora d ́aquesta, nostra casa, consol dels alteans que ho passen mal i que sempre troben en ella l ́auxili desitjat.
No cal ser creient, ni proclamar-ho als vents. Però extrany és l ́alteà, que no els tinga en sa casa, en el pensament o més d ́una vegada en la boca.

El simbolisme d ́una creu o qualsevol altre objecte, no hi ha que mirar-lo més enllà de la importancia que té per a més d ́u. Tard o prompte tots passem moments en que ens aferrem a eixe símbol per por o per alegria, per agraïment o per necesitat física, ... el simbolisme d ́eixe tros de fusta, és per als alteans més que una imatge, és el seu poble, la seva estima, els records passats, les vinvències presents i la vela del futur... no té moda, encara que es porte o no es porte, és una manera de viurer, de sentir... i si no... qui és el que no es vist o va a vorer la processó sentat en qualsevol carrer del poble i s ́alça a passar ell?...

No tenim que deixar-nos portar per el què diran, és el mateix que defensar el teu nom davant del podrán dir els demés.

Amb les conciències tranquiles i sabent uno qué fa, pot anar en el cap alt per la vida, no deixant-se embaucar per els pensaments dels demés.

A vosaltres, càrrecs, per la poca o molta experiència que puc tindre al passar per dos regnats, únicament dir-vos, que açó passa molt de presa, les hores volen, teniu que gaudir-les, sempre responsables per lo que representeu I a qui representeu, a les vostres filaes.
El càrrec no té nom, és de la Filà, de la que l ́elegit i a lluitat junt a d ́ell per a traurer el millor que espera tothom.

I a vosaltres Filaes, no som una barreja de teles de colors, som tot un cos baix un mateix nom, som la Festa, unió i germanor. Un gran castell envoltat de fortes pedres incapaç de ser invadit.

Altea es mira a la mar, s ́envolta de vida. Es torba en el seu mirall i la lluna la pentina. Altea és un vaixell, un galeó, una llum, un llit de pau; una cruïlla de vents
un sentiment, una vida.


Un descans en el camí. Un abraç. Alegria. De gent del camp, mariners,
8dius que és “ta” casa, i la meva.
Altea, al setembre és una dona engalanada del que guarda en un arcó del millor de cada casa.

(Poema tret del Poemari “Trilogia” editat per el present a l ́any 2007 amb motiu el Regnat Cristià de la Filà Maseros i entregat a cada Filà com a Saluda)
Altea, al setembre, comença amb música, el tronar dels arcabussos, les marxes, els passacarrers, esqüadres, xilaves, germanor; el nostre poble està en Festes... Alteans, Festers, ens esperen quatre dies forts, d ́actes, d ́Entrades, Ambaixades.... Gaudiu de la Festa, feu-la vostra ... 

AVANT LA FESTA, I VISCA LA FESTA!!!.
Pregó de Festes d ́Altea - Setembre 2011
Vicent Lloret i López

EMISSIÓ EN DIRECTE