Pregó 2009



Excm. Sr. alcalde, Sra. regidora de festes, Associació de Moros i Cristians Sant Blai, Comissió del Crist 2009, reines i dames, càrrecs, músics, alteanes i alteans, festers, amics i visitants de tot arreu: sigueu benvinguts al pòrtic de les nostres festes majors.

Ja fa alguns mesos que els responsables de l’Associació, per altra banda, persones per les que senc una alta estima, tingueren a bé concedir-me el privilegi d’estar aquesta nit entre vosaltres, encara que estic convençut que no ho mereix, ni com a orador ni com a fester, a la vista dels meus il.lustres antecessors.

Vaig a ser més concret: desprevingut i en baixa guàrdia, en un moment de nocturnitat, la vostra vicesecretària, la meua Paqui, amb eixa il.lusió desbordant que la caracteritza, em donava la bona nova: ”..Que volem que faces el pregó d’enguany...”

Quina seria la meu8a cara que no feia més que omplir-me el got per si tornava a recuperar ”la color”!. Encara que em vaig fer de rogar un bon temps amb el sòlid argument de la inconveniència d’aquella decisió, la veritat és que no vaig saber ni poder dir que no, com ella tramposament ja sabia, i ací estic amb la promesa, això sí, de concedir-vos el benefici de la brevetat en una nit en la que la festa demana esclatar imperiosament.

De què vos podria parlar hui una persona que ha viscut la festa sempre des de la seua vessant musical?. És evident que el pregó de hui transitarà al voltant de la Música, i més concretament de la Música Festera.

Anem a recordar la data de 1609 per fer un xicotet recorregut per la Història, aprofitant que enguany estem celebrant els 400 anys de l’expulsió dels moriscos al nostre Regne de València per decret del rei d’Espanya Felip III.

A la nostra comarca, els nuclis principals de població morisca estarien concentrats a les serres de l’interior de la Marina. No és motiu de celebració una decisió de tan dramàtiques conseqüències per a la societat valenciana d’aquella època, ja que de colp vam perdre la tercera part de la població, amb el que això significava de mà d’obra: llogarets abandonats que mai tornaren a ser poblats, i en definitiva un buit important amb el conseqüent estancament de la nostra economia.

Este fet històric, trist en el seu origen, seria posteriorment el germen de les nostres festes de moros i cristians, on, a les corresponents celebracions religioses i expansions lúdiques, anirien afegint-se representacions amb concursos de ballestes i actuacions d’arcabussers.
I aquesta és una de les grandees de la nostra festa: aconseguir transmutar un esdeveniment bèl·lic i violent en motiu de germanor i convivència entre persones de distintes cultures, races i religions, i que actualment, per motius de la immigració i de la globalització, cada volta tenim més entre nosaltres, i més encara en estes circumstàncies de crisi global que estem patint i en les que hem de saber donar, en tot moment, fe de la nostra capacitat d’acollida com a poble.

I, on podriem situar la Música en aquest context?.
Hauriem de parar la nostra atenció en l’Edat Mitjana on els autosacramentals de caire moralitzant representaven el bé contra el mal en forma de dansa. Estes danses anirien incorporant influències surgides de les situacions político-socials de cada moment.

Així, després de la guerra de la Reconquesta, eixa confrontació estaria representada pels cristians i els moros respectivament.

Per tant, ens trobem així amb unes manifestacions lúdiques a mig camí entre la dansa i la representació teatral que a les comarques centrals del País Valencià, estigueren recolzades sempre per la música del tabal i la dolçaina, que anirien donant pas a les músiques de retreta (amb trompetes i caixes) , i posteriorment, a les Bandes de Música.

Ja en 1817 la “Filà Llana” d’Alcoi contractaria a la Banda Miliciana existent a la ciutat per tal d’acompanyar als seus festers als distints actes. Inevitablement el pas següent seria dotar a les festes de Moros i Cristians d’una música específica que acompanyara els seus actes.
Per tant, podem afirmar que la Música de Moros i Cristians es pot considerar com un dels pocs gèneres musicals naixcuts en exclussivitat per a la Banda de Música i que, a banda del pasdoble fester, la marxa mora o la marxa cristiana, ha desenvolupat altres subgèneres lligats a diferents tradicions dins la festa: pasdobles dianers, sentats, pasdobles- marxa,, dianes, “pas moro”, marxes de processó, balls, himnes de festa, himnes de filaes, himnes als patrons, ballets, música incidental per a boatos, fanfàrries, inclús el cas significatiu de les Misses Festeres, obres de caràcter litúrgic per a les celebracions religioses en les que destacariem les partitures dels mestres com Pérez Jorge, Blanquer o Pérez Vilaplana.
I podriem estar parlant hores i hores sobre altres qüestions com l’ús i abús de la Música de Moros i Cristians al carrer, els esnobismes de la festa, la composició musical aplicada a este gènere, o la didàctica d’aquest tipus de música que compta amb una tradició històrica i un vigor contemporani dignes d’atenció i que van conformant allò que significa la cultura musical d’un poble.

Però no vull avorrir-vos amb dissertacions tècniques. Hui és un dia per a nosaltres i amb els nostres records vull continuar.

Corria l’any 1991 quan els meus companys de la Filharmònica i membres de la que després seria la meua penya Cristians d’Altaia -i miren qué casualitats de la vida, hui els tinc a la meua vora convertits en flamants càrrecs festers, en el ja seu 4t. regnat de la seua història- no paraven de marejar entre assaig i assaig: No ens faries una marxa cristiana?. I un servidor s’en anava a casa amb el cap calent intentant fer-se una idea el més aproximat possible del que seria una marxa cristiana.

Cal aclarir que fa quasi 20 anys no viviem l’eclosió que hui, afortunadament, experimentem en aquest camp de la Música i els nostres arxius musicals estaven pobrament nodrits d’aquest gènere musical. I així va ser com, sense voler i de manera totalment accidental, vaig encetar un camp apassionant que m’ha fet tastar i disfrutar les essències del fascinant món de la festa amb tota la seua riquesa polièdrica de sensibilitats i vivències que mai les meues desmanyotades paraules podrien encertar a descriure.

És per totes aquestes raons que hui vull convertir aquest humil pregó, humil però sincer, en un acte de gratitud a tantes i tantes persones anònimes, que probablement no tinguen mai el privilegi que hui m’heu concedit, i que treballen calladament durant tot un any per engrandir les nostres festes.

Sense el vostre treball altruista la festa no existiria. Gràcies a vosaltres festers, ja que amb la vostra il.lusió, autèntic motor impulsor de l’activitat creadora, m’heu obert les portes d’aquest jardí meravellós d’emocions indescriptibles i amistats impagables i que mai podré agraïr-vos el suficient.

Gràcies també, com no als músics, ja que sou els creadors de la banda sonora de les nostres festes, i damunt en directe. Tot un luxe per als sentits. Teniu quatre dies de molta feina i costeres molt empinades. Així que festers, per favor: cuideu-me-los.
Un apartat especial de gratitud va dedicat innegablement a la gran tasca que la nostra Associació de Moros i Cristians Sant Blai ha fet i continua fent per la dignificació de la Música Festera.

Fent un repàs ràpid a tots els seus projectes musicals, tenim la convocatòria del Concurs de Composició de Música Festera que fa pocs dies va celebrar la seua Desena edició i on pren part activa la Societat Filarmónica, que ja des de l’any 1983 realitza el seu Concert de Música Festera anual, i que sobre tot des-de l’any 2000 és l’encarregada d’estrenar la composició guanyadora del Concurs de Composició.

Aquesta obra serà així mateix, des de 2003 l’obra obligada en el Certamen per a Bandes de Música que la Societat Recreativa Musical celebra en Altea la Vella anualment pel Mig Any.
I per si fora poc, des de l’any 2004, l’Associació organitza a Palau Altea el Certamen bienal d’interpretació per a gran colla de Xirimiters i Percussió que ha tingut des de el seu origen un gran èxit de públic i participació.

Una activitat realment abrumadora, i que ja hui podem dir que aporta un bagatge realment destacat per a la cultura musical del nostre poble, i que ha permet la vinculació a Altea de les més destacades firmes musicals del moment, tals com Blanquer, Gonzàlez Moreno, Talens, Valero, Sánchez Torrella, Vilaplana, Ripoll Borja, Pascual Vilaplana, els Ferrero, Asensi Seva, Garcia i Soler i tants i tants altres que farien interminable aquesta llista, però que engrandeixen amb la seua presència aquesta festa jove amb promesa de gran projecció.

A les societats musicals del nostre poble, a l’Associació, als seus membres, presents i pretèrits, la nostra gratitut per la vostra dedicació i vos anime a seguir treballant per continuar dignificant este complexe i apassionant món de la Música.

I en un dia com aquest hem de fer menció obligada a la festa que camina de la mà dels Moros i Cristians: La del nostre Crist del Sagrari, per a la que durant tot un any, hi ha tota una comissió treballant sense descans per a oferir-nos el millor. A la Comissió del Crist 2009, a les seues reines i dames, també el nostre reconeixement.

I al recordar les festes del Crist no puc oblidar a una persona que forma part dels meus records d’infantesa i primers temptejos amb la Música. Ella em va ensenyar, sense voler, el valor de les tradicions, el respecte, jo diria quasi veneració que sentia pels papers de son pare; sempre son pare, el Mestre de la Música, pare d’una saga musical de gran empremta al nostre poble com ja sabem. Ella, Antonia “el Mestre”, que va consagrar tota la seua vida a donar solemnitat musical a les nostres festes religioses, ens va deixar un dia silenciosament, i vullguera hui donar-li eixe reconeiximent que no va tindre en vida i que per sempre anirà lligat al seu instrument: l’harmonium, que en el seu record fem sonar tots els anys el tercer dia de festes. Allà on estiga, la nostra gratitut.

Ja s’acosta el moment de donar pas a la Música i amb ella l’inici de la nostra festa amb l’audició del aclamat IDA Y VUELTA, que el nostre Francesc Pérez Devesa, Francisco “el Mestre” escriguera fa ja 30 anys. De segur que si estiguera encara entre nosaltres, continuaria regalant-nos partitures amb eixe do natural que tenia per dibuixar melodies sobre el paper. 

A ell el nostre últim homenatge de festa, no sense abans demanar-vos que declameu tots junts amb mi el nostre crit de germanor: “Avant la festa i visca la festa!”
Moltes gràcies a tots. Altea, setembre de 2009
Comparteix a Google Plus

About Vicent Devesa

    Comentar amb Blogger
    Comentar amb Facebook