• Facebook
  • Twitter
  • Entrades 2017: Proximament podreu adquirir les vostres localitats per a les Entrades mora i cristiana. Més info aci ...
  • Record Visites: Les retransmisions emeses en directe al canal de Youtube compleixen totes les espectatives previstes aquest any ...
  • Federació: Valora molt positivament el balanç general d'aquestes festes 2016, on el creixement de festers a sigut notable...

Pregó 2007


2007 NICOLÁS BORJA PÉREZ 

Bona nit, poble d’Altea!

Senyor alcalde i bon amic, Andrés Ripoll: senyor President de la UNDEF I respectat amic Paco López; senyor secretari de la Subdelegació del Govern, company i amic José Pérez Grau; senyor president de l ́Associació de Moros i Cristians Sant Blai d’Altea, benvolgut Pepe Serrat; clavaris i majorals de les festes dels santíssim Crist d’Altea; reines majors i infantil amb les respectives dames; autoritats que ens acompanyen en aquest solemne acte de l’obertura de les nostres festes majors; alteanes i alteans, amics tots. Gràcies per estar ací suportant les inclemències del temps.

La veritat és que no sé com va començar. El meu amic Pepe Serrat i la seva Junta Directiva m’han posat en aquest embolic i veurem com eixim. Però ho intentarem.

M’agradaria somniar i recordar temps passats, ja que se sol dir que qualsevol temps passat és millor. Però això no és veritat: ho diem perquè només recordem les coses agradables que ens han passat, però si furguem una miqueta, trobem milers de circumstàncies adverses que desmenteixen la dita.

Mireu, per contar una batalleta i no posar-nos seriosos referiré un succeït que em
va passar quan era xicotet: una vesprada ma mare estava cosint a casa de la tia Maria

el Polopí, germana de la meva iaia, la mare Paula a que fa menció Carmelina Sánchez Cutillas; i em va donar una llesca de pa de blat, cosa insòlita en aquells temps. 

El companatge era bo: una xorradeta d’oli un pessic de pebre roig. El que s’estilava per aquell temps.

Més content que una pasqua me’n vaig anar a fardar amb els meus amiguets i a matar parots. 

Crec que la majoria sap que els parots no eren pares roïns i amb barba, eren parotets, cavallets del dimoni. 

En fi, el cas és que allí llavaven les dones, a la sèquia, i hi havia unes pedres ensabonades que feien de llavadora, i al posar un peu sobre elles, ho vaig fer amb tan bona sort que em vaig esvarar i vaig caure dins la sèquia on l’aigua estava embassada. 

Quasi m ́ofegue! Em vaig banyar des de la punta dels peus fins a la coroneta. Però el pa no es va banyar gens ni mica. Vaig fer l’impossible per salvar-lo. I, plorant cap a casa, me’l vaig menjar que no vaig deixar ni molla.

I qualsevol dirà: què té a veure tota esta contarella amb la festa de Moros i Cristians? La veritat, no res. Ha estat una manera de divagar i trencar el gel de la impressió que a tots causa haver de parlar mirant tanta gent. I, a més, de confirmar que no tot el temps passat és millor, sense haver de recordar els dies en que menjàvem pa de dacsa, i a voltes només el que feia cova i no servia per a vendre.

Però de tot això millor passar i no parlar, perquè ja estan entrant-me cremors.

En el mateix sentit, vull també dir que la nostra festa, la festa en majúscules, té una mica de falsedat quan afirmen que era tan bonica quan va començar. 

En aquells temps ens divertíem molt més. Clar que sí! Perquè abans de començar la nostra festa érem un dessaborits i de colp i volta varem començar a disfrutar de les nostres desfilades.

Recorde molt bé aquells anys de la dècada del 20, sent jo majoral de les festes de Sant Pere, varem tindre la gosadia de desfilar pel passeig al so de una marxa mora i antuviats amb una gel.laba de colorins que varem portar d ́Alcoi. 

Allò pareixia una barrabassada, i en realitat ho era, però va ser la llavoreta que va caure en terreny fèrtil i va donar els seus fruits, que ara, quasi madurs, estem recollint.

Alguns anys després, també de manera improvisada i escandalosa, desfilàvem quatre comparses pels carres d ́Altea. Varem tindre un cabàs de crítiques: “vaja manera de fer el pallasso! Però allò ja era una cosa seriosa i pensàvem en un futur de consolidació i èxit.

També pensàvem que aquells temps eren millors. Mentida! Passa que només recordem els bons moments. Però ens faltava tot. I disfrutavem, sí, disfrutavem de la misèria de la festeta, no tenia res a veure amb la nostra festa d ́avui.

Per recordar un poc aquells temps estic pensant en l ́atracament a la joieria de Pepito el Rellotger, el meu amic José Aznar Grau. Teníem un visitant a la nostra improvisada cabila al carrer que ara es diu de la Filharmònica. 

Portava un bloquet davall de braç com si fora un recapte. I de cop i volta sentim uns crits: “Ai, que m ́han robat!” – clamava Pepito tancat al pati. El boliquet de davall del braç era un pistolot que pesava mitja arrova. Segurament no tenia munició i devia estar molt rovellat, però ben cert que faria caure de cul els més valents. Ens vam quedar fets de pedra: 

estàvem espaordits, no sabíem com reaccionar. Ens vam desplegar pels carrers d ́Altea per fer de topar-nos amb ell i, dir-li adéu. Però la veritat és que en un dir Jesús, el nostre company de filà i bon amic Juan Aràndiga l ́agafava del pit a la parada de la Unió i el lliurava a les autoritats. No sé com quedaria, però la bona qüestió és que no es va emportat ni un fil de cosir. 

Crec que va passar més por que tots nosaltres junts. I pense ara que igual que començava la nostra festa, aquest pobre home podria ser la llavoreta de tantes altres coses que hi ha en el temps actuals. En fi, tot va acabar en contarelles.

Doncs bé, tot això desplegat és el que ha portat la festa que ara com ara disfrutem. Aquell grapat d ́amics que bromejant començàrem la festa, ho varem prendre seriosament, varem fer uns estatuts rudimentaris i així va donar els primers passos l ́Associació de Moros i Cristians Sant Blai, de la qual vaig tenir l ́honor de ser el primer president, i de la qual tan orgullosos ens sentim tots nosaltres. 

Tots els qui formem la gran família festera d ́Altea.

Tingueu present que parle com a Fester; porte la festa en la sang. Abans de crear la nostra Associació, ja portava anys participant en les festes d ́Alcoi, primer en els Bequeteros, filà en que militava un tio de la meva dona; i després en els Cordoneros, on sempre m ́he sentit unit per motius familiars i de sincera amistat. Avui en dia, per circumstàncies familiars adverses, no pertany a cap de filà. Però mentre visca seré Mor de Bèrnia, perquè de Moros de Bèrnia en vaig ser fundador, i en Moros de Bèrnia em




 trobe com en ma casa. Ara bé, vull fer públic que en qualsevol filà d ́Altea estaria cómode; em sent part de cada una de les nostres filaes i any rere any intente fer-me una cerveseta a la majoria de les cabiles. I disfrute de l ́ambient de cada una d ́elles.

Ser fester és cosa que es porta en la sang; no es pot dissimular. Així que escoltes una marxa mora o cristiana, les cames tremolen i és obligat xapar al compàs de la música. 

Quan desfiles, això és el súmmum. Et trasllades a un altra dimensió i, en voltejar el cantó a encarar el Pont de Moncau, el coret galopa i dius: “Ací anem!” i estrenys muscle en muscle des teus companys de filà. I formes una barrera rígida. I series capaç de menjar-te un mon sencer. Després, mentre xapes fort al compàs de la marxa, mires els balcons i els espectadors, i les seves palmes semblen felicitacions i ànim per a guanyar la batalla. 

I enfiles cap avant per l ́Avinguda, portant un vestit que pesa una arrova, i un gorro que et fa mal per ací i per allà. Però no vols avançar perquè tens por que s ́acabe massa prompte.

En la festa tot és compartir, tal com en la vida mateixa. Compartim a l ́escola, en l ́esgotat servici militar, en la vida social. I qui no pense així no pot ser fester. Es comparteixen alegries, disgustos, inquietuds, contratemps; tot és de tots. La filà és un sol cap pensant i una infinitat de braços espentant; formem un bloc sòlid. Quan desfilem tot anem a una. 

Compartint també la suor que ens banya tot el cos i agermanant-nos fins als ossos. El grup compacte que forma la filà és una sola persona en la inte.ligència, l ́amor, les preocupacions, les inquietuds, les alegries, els èxits i els fracassos de tots junts.

Està plovent.

M ́agradaria estar baix al carrer, al vostre costat, banyant-me com tots i agraint- vos de prop la paciència que heu tingut escoltant-me, a pesar del mal temps. Estaria dialogant amb tots sobre la festa: és el meu punt flac, la meva debilitat. Però he d ́acabar.
Us done un abraç d ́amic i d ́alteà.
Sempre estaré a la vostra disposició i recolzaré la nostra festa mentre puga.



I com ja és habitual, cridaré de dins del cor aquelles paraules del nostre finat amic Pepe Viudes : Avant la festa i visca la festa!.